Deia Winston Churchill a les seves memòries sobre la Segona Guerra Mundial, que l’estructura i els hàbits dels Estats Democràtics, si no estan relligats a una institució més àmplia, no tenen els elements necessaris de persistència i convicció que són els únics que poden protegir la humanitat d’injustícia i abusos. Ho deia en referència a la Societat de Nacions que tristament va fracassar. Tanmateix, després dels horrors de la guerra més cruel i de l’experiència fins on podia arribar la maldat absoluta dels homes embogits pel nazisme, la necessitat de crear de nou un organisme internacional que impedís que aquell malson es reproduís va ser absoluta. I així, el 24 d’Octubre de 1945 es van fundar les Nacions Unides. Tres anys més tard, el 10 de desembre de 1948 s’adoptava la Carta Magna de la humanitat, la Declaració Universal dels Drets Humans gràcies, -i sovint s’oblida el seu paper-, a l’habilitat, el poder de persuasió i la convicció d’una dona excepcional, Eleanor Roosevelt, esposa del president nord-americà.

En aquests 75 anys el món ha canviat molt i a més aquest aniversari arriba en un moment en el qual no solament hi ha una greu involució en els drets humans arreu, un retrocés inimaginable en fites de desenvolupament humà com la lluita contra la pobresa o la fam, i l’amenaça imminent del canvi climàtic. També ens trobem immersos en una crisi sanitària sense precedents amb greus repercussions econòmiques i socials a nivell global. I en aquests moments, Nacions Unides, creada amb l´objectiu, “d’aconseguir la cooperació internacional per resoldre problemes internacionals de caràcter econòmic, social, cultural o humanitari i promoure i fomentar el respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals per a tothom sense distinció de raça, sexe idioma o religió” és més important que mai. 

Moltes de les critiques que es fan a les Nacions Unides que, evidentment com tota institució, té greus deficiències estructurals i debilitats, venen degut que en els mitjans de comunicació només es reflecteixen les activitats de l’Assemblea General i el Consell de Seguretat, dos òrgans principalment polítics i que mostren les febleses d’aquest tipus d’òrgans  Però tot i amb aquestes febleses,  és ben conegut que els països acaben per tenir certa vergonya aliena quan davant de l’Assemblea es retraten les violacions de drets humans comeses i si bé això no les atura del tot sí que hi ha canvis. A més, en l’àmbit de l’Assemblea s’escenifica la potència del diàleg i la negociació pacífica per arribar a solucions i evitar conflictes.

La llàstima és que rarament se’ns explica la feina immensa dels relators i els enviats sobre el terreny, sovint jugant-se la vida. Els informes dels relators connecten amb l’organització per invertir en millores directament sobre grups vulnerables i posant de rellevància aspectes importantíssims dels drets humans: així va ser l’ONU a través d’un informe del PNUD de 1994 que va mostrar per primer cop la connexió absoluta entre el desenvolupament d´un país i la igualtat de gènere. També és la ONU qui va exigir als Estats la incorporació de les dones a les negociacions de pau i als equips de seguretat i militars i en denunciar la violència sexual en conflictes armats com un delicte internacional. Però és precisament aquest any que la tasca de Nacions Unides ha estat especialment reconeguda:  El Comitè del Premi Nobel ha atorgat el premi Nobel de la Pau a l’Organització de Nacions Unides WORLD FOOD PROGRAM, un programa humanitari que centra els seus esforços en lluitar contra la fam al món, millorar les condicions en zones de conflicte i evitar l’ús de la fam com un arma de guerra. La manca d´aliments és avui encara un dels reptes més importants de la humanitat i no per la manca d’aliments sinó degut a la desigualtat en la seva distribució.
 
La lluita contra la fam ha estat una constant de la ONU d’ençà de la seva creació i és avui dia el número 2 dels ODS, els Objectius de Desenvolupament Sostenible adoptats per l’Assemblea General el 2015. Els ODS tracten de promoure un desenvolupament que, en paraules de l’ONU “no deixi a ningú enrere”. I això és plenament possible. Però qui, que no tingui alguna connexió amb ONGS, governs o institucions s’ha llegit els ODS? I en canvi són objectius que es poden aplicar molt directament a les nostres vides, al nostre territori. 
 
Els homes i les dones que van fundar les Nacions Unides van crear un organisme amb l’esperança de construir un món millor on els homes i les dones també fossin millors. Hem de preguntar-nos què n’hem fet d’aquella esperança i com és que les paraules que tenien tant de significat quan es va redactar la Carta de Nacions Unides i la Declaració, s´han convertit només en paraules que queden bé en els discursos. Com és que els drets humans, la dignitat de la persona, la fraternitat entre els éssers humans o la democràcia han esdevinguts estereotips en lloc de valors?  Hem de recuperar el ple sentit d’allò que les Nacions Unides defensen i representen i conèixer millor l’organisme que, malgrat defectes i fracassos, simbolitza aquest anhel de pau, solidaritat i dignitat per a tothom.