Aquests darrers dies hem glosat molt la figura i la personalitat de la Muriel Casals; i estic plenament d’acord amb tot el positiu que se n’ha dit, perquè la Muriel era una bona persona i una gran dona. Una dona preparada intel·lectualment, serena, forta, compromesa i sensible. Una dona dialogant, conciliadora, de conviccions fermes, sense caure en sectarismes. I sempre amb un tarannà tranquil i somrient. No endebades, alguns han dit que ella representava la revolta dels somriures.
Vaig conèixer la Muriel el 10 de juliol del 2010 en la Manifestació de la protesta, com ella l’anomenava; la manifestació de la dignitat, del respecte. Ens havien anihilat l’Estatut i la seva ànima. I Catalunya va començar a dir ‘Prou!’.
Anys després vam compartir -ella com a presidenta d’Òmnium i jo com a presidenta del Parlament de Catalunya- cinc edicions de l’arribada de la Flama del Canigó al Parlament, cada 23 de juny. Era un acte senzill i solemne alhora; un acte reivindicatiu i de país on, davant un centenar de persones, els infants d’una escola i un grapat de diputats, ella defensava les tradicions, la flama i el foc, la llengua i el territori, i amb la seva veu suau entrava en el cor de tots els assistents.
I el tercer moment amb la Muriel va ser la presentació de Demòcrates a la Sala Barts de Barcelona. Va assistir atenta al naixement d’un nou partit, sorgit de les cendres d’un de vell i antic, hi va copsar el nostre sacrifici i la nostra generositat en pro del procés i ens hi va donar les gràcies. Crec sincerament que allà va començar de debò la necessitat de Junts pel Sí.
Descansa en pau, Muriel! Que el teu somni sigui el nostre, que el teu somriure ens acompanyi i que aviat puguis veure, allà on siguis, com hem assolit una Catalunya lliure i plena!