“Convocar un referèndum vinculant d’autodeterminació, mitjançant una llei aprovada al màxim òrgan de representació del país, no pot ser, com poca cosa més que un símbol” Jordi Pou

Aquesta setmana el portaveu d’Estratègia de Demòcrates, Jordi Pou, va publicar un article a Nació Digital on comparteix la seva visió sobre el fet que la lluita de país no pot ser només simbòlica. Tot seguit compartim l’article complet:

Entre les novetats literàries que han sortit al mercat durant aquest confinament hi ha el llibre ‘Història d’un crit’, d’en Joan BonaNit. L’editorial Comanegra, editora del llibre, ens el presentava a xarxes qualificant al seu autor de ‘símbol nascut en l’anonimat’. Els símbols, representacions d’una idea que fan una crida directa al nostre sentiment, a les nostres entranyes, serveixen per crear vincles de pertinença a un grup concret. En moments de conflicte són més necessaris que mai. L’independentisme, com qualsevol altre moviment polític que pretengui cohesionar al personal, necessita símbols. Com aquí tot ho fem a l’engròs, no ens n’hem quedat precisament curts.

Ens agradin més o menys aquests símbols, el que no podem negar és la capacitat de seducció que tenen. La força d’una simbologia capaç d’atrapar centenars de milers de persones és descomunal. Això ho saben bé partits i governs, que tendeixen a fomentar aquells que millor poden controlar, amb l’objectiu d’utilitzar-los quan sigui el moment. El problema és que només amb símbols no n’hi ha prou. Fins i tot un ecosistema simbòlic gegantí i autoalimentat, com el que ha generat el procés català, té força dificultats per anar més enllà d’aquest simbolisme. Hi ha una explicació, els símbols són, més que qualsevol altra cosa, una distracció. Amb tant simbolisme ens hem oblidat de l’essencial, cal treballar molt i calen sacrificis personals i col·lectius. La lluita no pot ser només simbòlica. Convertir-ho tot en símbols ha permès fer-nos creure que les coses són millors del que realment són i que tot arribaria pel seu propi pes. Vet aquí el gran error.

El llaç groc és i ha de ser un símbol. En Joan BonaNit és i ha de ser un símbol, potser de segona divisió, però un símbol. L’estelada és i ha de ser un símbol, malgrat els intents per arraconar-la. Però l’1 d’octubre no. Convocar un referèndum vinculant d’autodeterminació, mitjançant una llei aprovada al màxim òrgan de representació del país, el Parlament de Catalunya, d’acord amb totes les lleis internacionals, no pot ser, com alguns pretenen, poca cosa més que un símbol. El referèndum va ser un referèndum. No conec cap votant d’aquell dia que el percebés com a simbòlic. Si es va organitzar i convocar pensant que fos un símbol més, va ser un error descomunal que ens ha portat on som ara. Error, no només per l’incompliment i l’engany, sinó perquè va suposar que entréssim en una espiral simbòlica inútil, que ens està allunyant de l’objectiu en lloc d’apropar-nos-hi.

A partir de l’octubre del 17 el simbolisme ho va engolir tot, una puntada endavant de llibre, un joc de l’oca sense casella final. D’una declaració d’independència simbòlica, sense cap efecte, a unes eleccions que, malgrat ser fruit d’una imposició i no ser més que unes autonòmiques, vam convertir en simbòliques, en una reafirmació del mandat d’un referèndum simbòlic. Embolica que fa fort. Tot enmig d’una ferotge repressió creixent, presó i exili que haurien justificat una reacció que anés més enllà d’aquest simbolisme. Però no.

El president electe va acabar essent simbòlic, no hi havia ni les ganes ni la força ni la voluntat d’investir-lo al parlament. No passa res, tapem-ho amb un nou govern de la Generalitat, compromès a aplicar el mandat de l’1 d’octubre, però amb una efectivitat poc més que simbòlica. Tot enmig de llaços grocs, simbòlics, però amb un immens patiment personal no gens simbòlic. Simbòlica va ser la resposta a la sentència del suprem, tot i que ni la sentencia ni els cops de porra als que no vam respondre simbòlicament no van tenir res de simbòlic. Fins i tot vam tenir un Tsunami simbòlic, que van decidir assecar quan més falta feia. Ah, i les pancartes, no oblidem les pancartes simbòliques. Aquests darrers dies, per rematar-ho, fins i tot la reacció a la recentralització inacceptable que ha aplicat l’estat espanyol ha estat poc més que simbòlica. Som els campions del simbolisme, enhorabona, però en efectivitat sumem ben poca cosa.

Fa mal, veritat? Disculpeu, però res millor que reconèixer els errors, per molt que ens posi davant d’un mirall on no ens agrada el que hi veiem. Aparquem d’una vegada el simbolisme estèril i anem per feina. Si realment desitgem un canvi radical per Catalunya, que garanteixi la llibertat, la igualtat i la justícia per tots els ciutadans, que garanteixi un benestar social que fiqui a les persones per davant de tot, que ens porti a instaurar la República Catalana Independent que vam votar en referèndum, no podem seguir fent créixer el camí del simbolisme. Reivindiquem l’1 d’octubre com el que va ser, un referèndum vinculant, un referèndum que va guanyar el sí. És un imperatiu ètic amb la ciutadania aixecar la suspensió de la DUI, rescatem-la del pou del simbolisme i fem-la efectiva.

Llegeix l’article original aquí.