Antoni Castellà (Barcelona, 1970). Actual portaveu de Demòcrates i número 25 per Barcelona a la llista de JxCAT per al 14-F, parla clar i amb una concepció diferent de la política. La seva formació s’ha quedat sola defensant la unilateralitat i ara intenta influir en l’agenda de Laura Borràs per mantenir l’objectiu del compliment del mandat del Primer d’Octubre. Conscient de la força de l’Estat, Castellà no veu més sortida que la confrontació. Un tres d’octubre sostingut en el temps. “L’única via realista que ens queda és prendre el control del territori”, admet.

Senyor Castellà, tinc la temptació de dir-li el Martín Villa nostrat! 

Per què? 

Té una habilitat, diguem-ne especial, per tal que la seva posició política s’avanci al futur.

Això és molt pretensiós, però sí que hem intentat sempre ser coherents amb el nostre propi discurs, i això ha passat per moltes aliances. De fet, és una tradició que prové de Manuel Carrasco i Formiguera, que també va passar per diverses aliances de partit i quan li van preguntar per què havia anat canviant d’aliances va respondre: ‘Jo no canvio, són els partits que canvien’. Demòcrates ha seguit exactament el mateix exemple. Demòcrates no ha canviat ni un mil·límetre el seu discurs des de la seva fundació, altres partits han canviat. En funció del que es mouen els partits, fem aliances amb aquells que s’apropin més al que nosaltres diem des del primer dia.

Tant ha canviat a ERC perquè vostès hagin canviat de soci? 

Sí. Rotundament. Ho critico, crec que és una errada, però és legítim. A més, ERC ho fa ben fet i democràticament, amb un congrés. Nosaltres van signar un acord amb ERC perquè defensàvem un front comú per la via unilateral, que era el que defensava ERC. No va ser un acord només amb Demòcrates, va ser un acord amb Solidaritat, Mes i Avancem. Al cap d’un temps, ERC legítimament va tenir un procés intern de reflexió i va canviar d’estratègia. No és un problema de relacions, ni d’equilibris de poder, sinó que en el moment que tu canvies el que era l’objectiu de l’acord parlamentari no coincidim en l’estratègia i no té sentit mantenir la relació que teníem. 

Al pacte amb Junts per Catalunya, una organització amb molta ‘prima donna’, que hi aporta Demòcrates?

L’objectiu era sumar el màxim de forces polítiques per tal que el resultat electoral fos una majoria parlamentària disposada a fer efectiu el mandat del Primer d’Octubre. Demòcrates va néixer per a això i continuem amb això. L’objectiu de la negociació no era ni posicions a les llistes, ni la consolidació del partit com a tal, ni la quota de partit, sinó que l’acord polític tingués com a objectiu aconseguir aquesta majoria. 

D’acord. I com es fa per complir amb el mandat del Primer d’Octubre. Expliqui’m-ho, perquè hi ha gent a la presó, els poders de l’Estat continuen…

La força és recuperar l’estratègia guanyadora de l’1-O, quan l’Estat espanyol va fer fallida en territori català. Hi ha un Estat que, amb tot el seu aparell, decideix exercir la violència per aturar la ciutadania i tot i així el referèndum es fa. Aquí fa fallida. L’1-O ens ensenya que guanyem quan la decisió col·lectiva és d’insubmissió, és a dir, de partits, institucions, ciutadania i societat civil organitzada. 

Però com es fa?

Primer, una majoria parlamentària disposada a activar la declaració d’independència. En segon lloc, que aquesta majoria constitueixi un Govern que el seu objectiu final sigui fer efectiva aquesta declaració i això és compatible, faltaria més, amb gestionar bé el dia a dia. No accepto aquells que diuen que el talent és unilateral i, o bé es gestiona bé o bé es fa la independència, perquè és molt més difícil fer la independència que no pas gestionar bé. Per tant, necessitem gent que gestioni bé i que orienti la seva política cap a complir el mandat de l’1-O.

En tercer lloc? 

Tenir la mobilització de la gent sostinguda en el temps. Un tres d’octubre sostingut en el temps. El següent pas és establir les complicitats internacionals en termes de geopolítica. Quan tot això està fet, buscar el moment per fer el desbordament democràtic de l’Estat espanyol. En altres paraules, la decisió unilateral de prendre l’exercici del control del territori conjuntament entre ciutadania i institucions que és el que ens va mancar el 3-O.

Això ens porta a la creació d’un Estat? 

Indefectiblement ja ho veurem, però és l’única via realista que ens queda, prendre el control del territori. Però fins i tot per als que defensen la negociació. Sempre és desitjable una negociació, però només hi arribarem quan s’ha exercit el procés amb què demostres que tens prou força per assentar un Estat. Ara l’Estat espanyol no té cap incentiu per seure a negociar, només en el procés de confrontació pot haver després una via de negociació. 

Primer controlar el territori, i després negociar?

Clar. Negociar és negociar. Això vol dir negociar quines són les condicions d’un procés de secessió, negociar vol dir la distribució dels actius, negociar és el que ha fet el Regne Unit amb la UE. Qualsevol cosa que s’ha fet fins ara és qualsevol altra cosa però no és una negociació.

Aleshores, cal provocar que l’Estat espanyol faci fallida a Catalunya?

És això. Pacíficament i democràtica, però cal provocar-li la fallida a Catalunya, és a dir, que una majoria de ciutadans i les seves institucions, amb tots els seus mecanismes, diguin que l’Estat espanyol ja no ens és vàlid en territori català. Aleshores entrem en una nova dimensió: en territori en conflicte. 

I això vol dir? 

Estàs en una situació que si bé continues jurídicament a Espanya, les seves institucions i la seva majoria de ciutadans no ho accepten. Per tant, l’Estat no s’ha consolidat a Catalunya ni tampoc s’ha consolidat l’estat català, per tant, et trobes en una situació transitòria de conflicte obert en què probablement, a mig termini, es donin les condicions perquè l’Estat espanyol no pugui exercir el control del territori. Només podria exercir aquest control, deixa’m-ho dir ras i curt, exercint l’estat de guerra i crec que l’Estat espanyol no està en condicions de prendre aquesta decisió. Per primera vegada en 300 anys, si la força és la ciutadania i les institucions en un desbordament democràtic només és aturable amb violència i l’Estat no està en condicions d’exercir la violència d’estat en guerra. 

Catalunya ha de ser un territori en conflicte? 

Exacte, un territori que no reconeix l’Estat. Mira, millor diguem que és un territori en litigi. De fet, ja ho és un territori en litigi. Hi ha una gran majoria de ciutadans que no accepta ser espanyol en termes jurídics i polítics. Si una part del teu territori diu que no vol formar-ne part és un territori en litigi. Ara, el que seria un error estratègic és esperar sense fer res que l’Estat faci un gest per reconèixer no ja el dret a l’autodeterminació, sinó reconeixent Catalunya com a subjecte polític. De fons, el greu conflicte és que l’estat nació espanyol només es pot construir sobre la desaparició del concepte nacional català. Això històricament ens porta a concloure que Espanya es consolidarà si el fet nacional català desapareix i això ens porta a una tensió sistemàtica. Per tant, no ens juguem ser un estat per governar-nos a nosaltres mateixos, sinó la desaparició com a poble. La prova és la batalla sistemàtica contra Catalunya. El més perillós del nacionalisme espanyol és que és una proposta d’anul·lació i mai s’ha aturat. 

Vol dir que això es pot fer amb JxCAT?

En termes de la candidata, sí. És molt rellevant qui presideixi les institucions. És un error creure que les institucions autonòmiques no serveixen. Ens serveixen i molt. Ara bé, no és el mateix l’autonomia que l’autonomisme. Si tu controles la institució autonòmica amb l’objectiu de la independència és una força enorme, però si tu la controles per fer autonomisme és un error. No és el mateix gestionar una autonomia que fer autonomisme.

Veig una crítica als seus exsocis?

Sí, és una crítica al Govern actual. Cal tenir present que el Govern que neix del 2017 és resistencial. Ara necessitem un Govern que passi a l’ofensiva després de tres anys de resistència. Tres anys que avalen que renunciar a la confrontació esperant que l’Estat espanyol faci algun gest, ni que sigui de distensió, no serveix. Ha estat exactament al contrari. Com més hem renunciat a la confrontació més repressió hem patit. L’estratègia d’esperar que l’Estat reaccioni ha fracassat i s’ha vist en tres anys. L’estratègia de la via unilateral la vam provar 48 hores, no és equilibrat. Els que defensem la via unilateral demanem tres anys, a veure què passa.