L’activista cultural, músic i portaveu del Comitè Demòcrata Regional de Lleida, Pep Tort, escrivia al diari ‘La Mañana’ al voltant de la publicitat institucional, fa uns dies. Tort reivindica una nació plena, valenta, sencera, oberta i amb futurs diversos traslladada també a la comunicació institucional. Tot seguit compartim amb tots vosaltres l’article complet.

“Disseny i missatges”, per Pep Tort

S’ha parlat força aquests dies d’alguns dissenys i campanyes publicitàries de més o menys fortuna i acceptació. El disseny, i encara més si s’ha d’aplicar a la publicitat institucional, és complicat perquè hauria de servir i agradar a tothom i deu ser impossible, molt més competint amb l’allau d’anuncis de tota mena que suportem.

Com passa amb tantes coses també és d’aquells temes on tothom opina malgrat desconèixer les eines, tècniques i esforços que els professionals dediquen a tirar endavant l’encàrrec. Malgrat que algunes eines estiguin a l’abast, hauríem de respectar l’ofici i l’expertesa, tant en la part gràfica com en el missatge que l’acompanya. Una paraula o dues sovint determinen que hi trobem l’encert o la riota.

Però sense ànim de fer de jutge d’oficis que no conec, i respectant la seva feina entenc que els professionals són conscients que ho comentem en saber la quantitat de diner públic que s’hi dedica. Dues notícies encenen les alarmes en aquest sentit. Una, que l’ajuntament de Barcelona ha destinat la meitat del pressupost Covid a publicitat.

L’altra, la retallada i reassignació de les partides de la Paeria als mitjans de comunicació. Direu que això inclou missatges d’informació prou necessaris, i més ara, i ho comparteixo. Però tot i així ja som gats escaldats en saber que no hi ha res innocent i que al costat de la informació de servei sempre hi ha un rendiment políticament interessat.

Personalment he de dir que no m’ha agradat gens el missatge barceloní. Afirmar, ara al 2020 que “Barcelona és poderosa”, falca rumbera d’un obsolet ’92, al costat del “ens en sortirem” sembla un crit d’auxili i una necessitat d’autoafirmació per a qui més aviat “s’ensorra”.

L’altre desencert, que jo trobo ofendós, és el de “7,5 milions de futurs”. Primer era una exposició del Govern amb aquest títol a Palau Robert l’any 2019. Injecció d’autoestima del govern feble d’una nació castigada. Cap problema, encara que tot plegat sembla sortir d’un manual d’autoajuda.

Però el que m’enfada és que després en van idear un logotip, una marca institucional present a tota la informació i publicitat que ens presenta aquest mapa retallat on desapareix mitja Catalunya per la gracieta d’imitar un número 7. Mitja Catalunya que em sento meva i reivindico, tan important com qualsevol altra si no més, encara que, ves per on, és més pobra i buida que la de la costa i menys turística que la costa i el pirineu. És aquest el missatge?

El 7 podia fer-se inscrit, inserit, tramat o de mil altres maneres, comptant que igualment hi afegim la coma i un 5 que no són en cap mapa ni enmig del mar. Acceptaré que alguns lectors diguin que això és l’opinió d’un lleidatà amb complexe de no sortir a la foto, però la retallada en cunya aguda, rectíssima i mecànica sobre el mapa és agressiva.

Sembla com si aquell “Lleida marxa”, un “replay” que donàvem per oblidat, s’hagués escapat i hagués fotut queixalada a mig país, fins passat el Solsonès ignot. El meu mapa, per cert, arriba més enllà i més ençà d’aquest dibuix i depassa la Catalunya estricta, però aquest logotip, obligat ara a tota la comunicació de la Generalitat se’m fa, com a mínim, antipàtic, groller, irrespectuós, mandrós en la pensada que l’ha confegit.

Reivindicar-nos com a nació plena, valenta, sencera, oberta i amb futurs diversos no es fa retallant un mapa ja retallat, ni punxant el país des de l’entranya que és el seu interior insubornable. I com que parlem del set-i-mig, on no et pots passar ni quedar curt, ho deixo aquí. Que dissenyeu bé i cuideu-vos.

Llegeix l’article original aquí.