Demòcrates de Catalunya, força política nascuda, fa gairebé cinc anys, en una conjuntura de convulsió en el si del catalanisme polític i de col·lapse del model autonòmic, i també de grans expectatives i il·lusions per a una part majoritària del poble català, vol estar a l’altura del moment nacional i de les demandes cíviques d’unitat. Només ens podem i volem concebre com a eina d’alliberament nacional. En aquest sentit, volem ser útils per a l’assoliment d’una fita lluminosa i possible: la República lliure de Catalunya. I, per això, prioritzem tot allò que signifiqui sumar voluntats, forces i idees per a fer realitat aquest projecte revolucionari, radicalment democràtic, essencialment pacífic.
Ens devem a l’1-O, sempre serem lleials al que va representar i representa, i també al seu mandat. I posem en valor que l’1-O es fes, finalment, contra tot pronòstic, i malgrat l’oposició d’un Estat espanyol que, com mai, va demostrar la seva ineficiència, la seva brutalitat i la seva baixíssima qualitat democràtica. I que ho féssim totes i tots, amb organització, complicitat, audàcia i, fonamentalment, confluint gent molt diversa, de diferents edats i condició, idees i trajectòries vitals. A peu d’urnes, a les portes dels col·legis, al carrer, s’hi experimentaren incertesa, nervis i por, però sobretot tones de dignitat col·lectiva i un sentiment impagable de fraternitat republicana, tot esperant els bàrbars. No es pot malbaratar aquest patrimoni col·lectiu, ni ignorar-lo o trivialitzar-lo, ni ens ha d’incomodar el que va passar, amb totes les seves implicacions socials i nacionals: l’1-O ens marca, clarament, i volem que sigui així, i sobretot marcarà tot el que fem i pensem durant generacions.
Vist que la fallida Transició democràtica i l’enrocament dels poders estatals defensant el seu poder omnímode, exclou l’esperit de diàleg fecund amb Catalunya, propi d’un Estat autènticament democràtic i líquida qualsevol via d’entesa o diàleg. La via unilateral no és una via més, és l’única via realista i pragmàtica. Cap país del món ha pactat la seva independència.
Més que eixamplar bases i continuar escoltant, ingènuament o pusil·lànimement, cants de sirena d’un Estat espanyol maldestre, acostumat a maltractar, imposar i incomplir impunement, ara ens pertoca aixecar més pisos d’aquest edifici col·lectiu que es diu ‘construir República Catalana’. I això significa anar desenvolupant etapes, anar superant horitzons, i fer-ho unilateralment, davant la certesa que no trobarem cap situació de diàleg sincer i menys encara de negociació real amb una Espanya que no es vegi pressionada pels fets consumats.
Sabem d’on venim, sabem on ens trobem, però sobretot sabem cap a on volem anar i, que, per arribar-hi, hem de bandejar, més que mai, les preocupacions i els legítims interessos partidistes i posar al davant els interessos indefugibles del país, al qual servim. El Full de ruta que plantegem, ara i aquí, és expressió de la manera com, al nostre parer, avançarem en una fita de dignitat i de llibertat per a Catalunya.
Amb la presentació de Demòcrates de Catalunya, al 12 de juliol de 2015 es va donar el tret de sortida d’un nou projecte polític que té la voluntat inequívoca de treballar per aconseguir que Catalunya sigui un Estat independent a Europa, que neixi de l’expressió pacífica i democràtica de la voluntat dels ciutadans, però també del compromís d’aquests ciutadans de ser millors i de fer un país millor.
Aquest fet va permetre sortir de l’atzucac en el que es trobaven les forces polítiques sobiranistes majoritàries al país –CDC i ERC- i conformar Junts pel Sí com a proposta electoral unitària de l’independentisme en les eleccions convocades del 27 de setembre del 2015. Convé destacar que, sense la implicació de Demòcrates en la construcció de la unitat independentista, les eleccions del 27-S no haguessin estat plebiscitàries. Igualment, Demòcrates de Catalunya trencava amb les maneres de fer la vella política, i proposava noves maneres de participar, de decidir i de fer política. Certament, Demòcrates naixia en un moment excepcional. I també fou excepcional el resultat electoral de Junts pel Sí, després d’una campanya de mobilització mai vista al nostre país.
L’any 2016, Demòcrates va ser el primer partit que va reivindicar un Referèndum unilateral d’independència, per a exercir el dret a l’autodeterminació, i assumint el resultat del referèndum com a vinculant. Aquesta proposta, que va acabar essent assumida per Junts pel Sí i per la resta de forces polítiques i socials de l’independentisme, va portar a la convocatòria del referèndum per a l’1 d’octubre de 2017.
La celebració del referèndum l’1 d’Octubre va marcar un abans i un després en la política catalana. El Govern, els partits, les entitats socials independentistes, la societat civil organitzada i ciutadanes i ciutadans a títol particular van treballar per a poder celebrar aquest referèndum tot i l’oposició de l’estat espanyol i dels partits unionistes. I, de fet, cal ressaltar que l’1 d’Octubre va ser l’exemple de la fortalesa que tenen la unitat independentista, la ciutadania quan s’organitza i la transversalitat en la presa de decisions, i també de la capacitat que ha tingut i té l’independentisme de mobilitzar-se de manera cívica, pacifica, massiva i solidària.
Davant d’això, també l’1 d’Octubre suposa el fracàs de l’Estat espanyol i l’exaltació de la seva mentalitat imperialista i prepotent respecte el poble de Catalunya, utilitzant les forces de seguretat de l’estat i la justícia com a eines de repressió, de violència i d’imposició contra tot allò que vol sotmetre, obligant també el rei espanyol a posicionar-se en contra de Catalunya. Aquell dia, Espanya va perdre Catalunya: ens vam guanyar la llibertat, irreversiblement. Només es qüestió de temps fer-ho efectiu.
Després del referèndum, la declaració d’independència fallida i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola, la qual va comptar amb el suport del PP, PSOE i Ciudadanos, Demòcrates va mantenir la seva posició i va demanar un altre cop mantenir la unitat de l’independentisme, per la qual cosa va concórrer a les eleccions del 21 de desembre del 2017 en la llista que tenia la voluntat i la capacitat d’incloure el major número de sensibilitats polítiques amb el mateix objectiu: la independència de Catalunya. Per això, va signar un acord amb ERC –que és qui la promovia– on s’acordava, com a objecte principal del pacte, “.Promoure el desplegament de tots aquells instruments que comportin avançar i refermar la República Catalana, com a nou Estat independent dins Europa”. Fruit d’aquest acord, es creava el Grup Parlamentari Republicà, en el qual es van integrar els dos diputats demòcrates electes. Al llarg d’aquesta legislatura hem pogut constatar que, per part d’ERC, la interpretació de l’objecte principal del pacte difereix molt dels objectius Demòcrates de compliment del mandat de l’1-O i de defensar la via unilateral cap a la independència aprovada pel voluntariat Demòcrata. En conseqüència, tots dos diputats demòcrates han exercit la seva tasca parlamentària amb independència de les decisions d’ERC, actuant de facto com a Subgrup Parlamentari dins del Grup Parlamentari Republicà.
Cal afegir que, malgrat els esforços i les peticions fetes per Demòcrates, cap grup parlamentari de l’actual legislatura del Parlament de Catalunya ha volgut fer efectiva la declaració d’Independència del dia 27 d’octubre de 2017. Per això, des de Demòcrates, defensem que, fins que no es faci efectiva aquesta independència, totes les eleccions convocades al Parlament han de servir per assolir aquest objectiu, i no únicament per decidir qui governa o no una comunitat autònoma.
Amb aquesta mateixa voluntat unitària, al juliol del 2018 Demòcrates va participar, juntament amb altres organitzacions, en la creació de Primàries per la República, per tal que les properes eleccions municipals del 2019 fessin possible l’apoderament de la ciutadania, tot obrint les llistes a totes les persones que volguessin proposar-se com a candidats i candidates. Aquestes candidatures havien de ser lleials a la voluntat popular expressada l’1 d’Octubre i fer visible un front comú municipal de ciutadanes i ciutadans, partits i societat civil lleials al mandat de l’1 d’Octubre.
Atès que l’ANC va coincidir en plantejar la necessitat de conformar unes llistes electorals a partir del procediment de primàries, l’agost del 2018 Primàries per la República i ANC van crear la plataforma Primàries Catalunya, per tal d’aconseguir consistoris al servei d’un nou desbordament democràtic, social i institucional perquè l’Estat no pogués evitar la constitució de la República Catalana.
Al referèndum de l’1-O, convocat en aplicació de la Llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, aprovada el dia 6 de setembre de 2017, de conformitat amb el Pacte Internacional de Drets Civils, Socials i Polítics i les múltiples resolucions de Nacions Unides en defensa del dret a l’autodeterminació dels pobles, més del 90% dels sufragis hi van donar suport a la independència del nostre país. Aquesta dada és incontrovertible i ens vincula absolutament, sobretot per les condicions duríssimes en les quals es va desenvolupar la jornada electoral.
El Referèndum d’Autodeterminació́ de l’1 d’Octubre, la Declaració́ d’Independència aprovada pel Parlament el 27 d’octubre de 2017 i la revalidada majoria absoluta independentista al Parlament de Catalunya del 21 de desembre del 2017 són les bases legitimadores per a la constitució́ i desplegament efectiu de la Republicà Catalana Independent, una Republicà que es va proclamar el 27 d’octubre però̀ que, lamentablement, no es va defensar institucionalment ni es va cridar a fer-ho socialment, contradient la sobirania del propi Parlament de Catalunya, que havia aprovat la Llei de transitorietat jurídica per a fer efectiva la declaració d’Independència.
Els fets de l’octubre del 2017 van desencadenar un atac repressiu per part de l’Estat espanyol sense precedents en l’Europa democràtica i una regressió dels drets fonamentals de la ciutadania de Catalunya. La repressió ha comportat nou ostatges polítics, exiliats, centenars de detinguts, milers d’investigats. Del 2017 ençà, la repressió no ha disminuït, ans el contrari: ràtzies contra els CDR i contra els joves que protestaven, a la tardor del 2019, contra la sentència dels ostatges polítics, i l’aplicació arbitrària de la Justícia per perseguir el moviment independentista i aplicar-li el dret penal de l’enemic, entre d’altres mesures repressives, apropaven cruament –i apropen encara- Espanya a l’Estat dictatorial que la Transició semblava haver deixat enrere, però que simplement va deixar en un estat letàrgic.
En tot cas, la repressió desfermada a Catalunya contra l’independentisme palesava i palesa que la via de diàleg i negociació és una carreró sense sortida i que, arribats a aquest punt, l’única via raonable, possible i pragmàtica és la via unilateral i d’insubmissió col·lectiva.
Per això, i en la línia que va aprovar el Consell Nacional Demòcrata reunit a Barcelona el dia 20 de juliol de 2019, defensem que cal propiciar un nou “desbordament democràtic” a l’Estat espanyol, com ho varen ser els passats 1 i 3 d’octubre de 2017.
Aquesta vegada, però, el desbordament no ha de ser únicament social, sinó també, i principalment, institucional, per tal d’impossibilitar el bloqueig de la República independent per part de l’Estat espanyol. El nou embat democràtic ha de ser sostingut per:
Atesos el marcat dèficit democràtic de l’Estat espanyol i la incapacitat que ha demostrat de pactar, negociar i dialogar, queda clar que només la via unilateral i d’insubmissió col·lectiva ens duran a la independència, perquè, en el nostre cas, la independència no es podrà pactar: caldrà proclamar-la i defensar-la. La negociació amb l’Estat espanyol es produirà sempre a posteriori, per tal d’acordar els termes de la secessió, com ara el repartiment del deute, la successió jurídica, la seguretat social, les dades fiscals i el traspàs d’infraestructures, entre d’altres.
Cal doncs generar el moment que ens permeti tornar a convocar massivament la ciutadania al carrer, però, abans de fer-ho, és indispensable corregir els errors comesos durant l’octubre del 2017, i sobretot, els mesos i anys anteriors. Ja no es tracta de construir estructures d’Estat, sinó que cal fer que les que ja tenim siguin operatives i treballin per sostenir una declaració́ d’independència.
El camí per trobar aquest moment definitu de ruptura passa per:
Fins a arribar a aquest momentum, Demòcrates volem ressaltar la importància d’institucions no sotmeses a la legalitat espanyola, com ho són el Consell per la República o l’Assemblea de Càrrecs Electes de Catalunya, el desenvolupament de les quals és clau per fer efectiu el mandat de l’1-O. Considerem que el Consell per la República ha de ser l’Autoritat Nacional que s’encarregui, sense les amenaces i coaccions que pateix el govern autonòmic, d’executar accions que tinguin com a objectiu fer efectiu el mandat de l’1-O; que coordini la defensa dels drets del poble català i, especialment, en denunciï la vulneració per part de l’Estat espanyol a instàncies jurídiques ulteriors, amb els objectius de rectificació, reparació i la justa sanció als responsables. Cal separar l’acció autonòmica, sotmesa a la legalitat espanyola i a la seva intervenció i abús continu, de l’acció independentista i que els actors de l’independentisme no estiguin sotmesos a inhabilitacions, pèrdua de drets, pèrdua d’ingressos o de dignitat personal derivada de l’acció repressiva de l’estat espanyol
De la seva banda, l’Assemblea de Càrrecs Electes ha de tenir tota la legitimitat per actuar, com a dipositària de la sobirania nacional de Catalunya, en el supòsit que el Parlament de Catalunya sigui suspès o dissolt. És fonamental, doncs, cercar camins de representativitat i legitimitat paral·lela, incontrovertibles però fora de l’abast del sistema legal-repressor espanyol i deslligats de l’acció diària del govern i del parlament autonòmic.
El món local ha de jugar un paper clau en el procés d’independència. La seva importància va quedar demostrada en el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre. Sense la implicació dels ajuntaments en la logística del referèndum, aquest no hagués estat possible.
Per tant, és cabdal que hi hagi majories independentistes ajuntaments, consells comarcals i diputacions i aquests es posin a disposició de la ciutadania quan hi hagi un nou desbordament democràtic, aquest cop, també institucional.
El cas de Barcelona mereix un punt a part. Barcelona, com a capital del país, no pot romandre aliena al procés d’alliberament nacional que va començar fa uns anys. Un bon exemple d’això és el que va passar abans del referèndum de l’1-O. L’Ajuntament es va negar a cedir i habilitar locals municipals per exercir el dret a l’autodeterminació. Per la seva dimensió de ciutat global, Barcelona pot tenir una incidència molt positiva en el procés d’independència. Això, però, no ha estat possible perquè els últims 5 anys l’Ajuntament de la capital ha estat en mans de l’unionisme.
És imprescindible canviar aquesta situació a l’hora d’afrontar l’embat final i culminar el procés d’insubmissió col·lectiva que la ciutadania de Catalunya va iniciar l’1-O i que el proper cop compti amb el suport inequívoc de l’Ajuntament de Barcelona.
Finalment, constatem que ara mateix, dissortadament, no hi ha al Parlament una majoria disposada a aixecar la suspensió de la declaració d’independència. Tanmateix, l’acabament anunciat de la XII legislatura -una legislatura que va anunciar-se com la del ‘govern efectiu’, però ha estat la dels ‘deures pendents’- ens ofereix una nova oportunitat, potser la darrera, de redreçar el rumb i enllestir el mandat de l’1-O. Entenem que la propera legislatura del Parlament ha de ser la de la República efectiva, amb potestats obertament constituents.
Per això, Demòcrates proposem que a les properes eleccions al Parlament de Catalunya s’ha de bastir un front comú i transversal de partits i societat civil que porti com a únic punt programàtic fer efectiva aixecant la suspensió de la declaració d’independència amb les corresponents conseqüències definides anteriorment. En el cas que això no sigui possible, Demòcrates assumim la responsabilitat de presentar-nos-hi en solitari amb una candidatura pròpia que tingui un caire unitari, transversal i obert, i escollida per i entre la ciutadania mitjançant un procés de primàries obertes.
Assumim, com a partit, errors i mancances, òbviament: no hem estat capaços d’empènyer la política catalana en el sentit decidit pel poble l’1-O. Alhora, però, podem afirmar, amb l’orgull i amb la tranquil·litat que dona el fet d’haver actuat sempre en consciència, que Demòcrates sempre hem estat on calia: en la defensa del referèndum, al carrer amb la gent, pressionant les institucions, defensant arreu i en tot moment a presos i preses polítiques, exiliades i exiliats polítics i la vigència del mandat del Primer d’Octubre.
I continuarem en aquesta línia, alhora exigent i gratificant: amb generositat, determinació i valentia, procurant treballar amb coherència, i també a l’altura del que necessita i mereix el poble català en aquests moments greus i decisius de la nostra història. Ara cal aixecar la suspensió de la declaració d’independència i fer un desbordament democràtic sostingut en el temps, des del convenciment que, només per la via unilateral i d’insubmissió col·lectiva, serem independents; i que, més que mai, la independència de Catalunya no és un caprici d’unes poques persones, sinó una necessitat peremptòria per a tothom, si volem acabar amb una situació dura de repressió i instal·lar Catalunya, com a Estat lliure i just, còmodament en una Europa i un Món del segle XXI.
