Titon Lailla: “Tenim l’obligació d’oferir dignitat i vida a les persones afectades per un problema de Salut Mental”

Compartim amb tu la transcripció de la intervenció de la Titon Lailla, diputada i portaveu de Demòcrates, en el debat específic sobre salut mental, realitzat en el Parlament de Catalunya, avui dimarts 14 de desembre, en representació del Grup Parlamentari de Junts per Catalunya.
“Avui la repressió de l’Estat cau sobre Pau Juvillà. Tens tot el nostre suport, Pau! Manllevant unes paraules de Maria Mercè Roca: “Quins nusos que fa la vida i com costen de desfer”. Però ben asseguro que els desfarem!”

Tot i així, cal reconèixer l’evolució feta al llarg dels temps en aquest àmbit, ja que no fa pas tants anys no parlàvem de Salut Mental, sinó de malaltia mental,

No parlàvem d’hospitalització psiquiàtrica sinó de manicomis,

No ens plantejàvem el treball comunitari, sinó la institucionalització ,

No parlàvem d’inclusió social sinó de medicalització,

No parlàvem de primera persona, parlàvem de contencions…

I d’això no fa pas tants anys.

Per tant, crec just reconèixer l’esforç fet per les institucions, els professionals, les associacions, la societat civil organitzada, les famílies… per ser innovadors i disruptius en l’atenció a les persones amb problemes de salut mental i /o addiccions, i /o discapacitat intel·lectual.

Perquè sense tots ells hauríem avançat molt poc, i hauríem de recórrer molt més camí per a situar-nos on som ara.

La cura de la Salut Mental és cosa de tots: no és del Departament de Salut, sinó que implica, interpel.la a totes les polítiques que emanen de totes les administracions. Però també ens interpel·len a tots i cadascun de nosaltres, a les nostres famílies i comunitats.

I això, que m’atreveixo a dir que ho podem compartir tots, ens obliga no només a felicitar-nos per aquest diagnòstic compartit, sinó a ser proactius i prendre decisions que modifiquin la mirada sobre la Salut Mental i que ens permetin ser actius en la resolució de problemes.

Així, des de la perspectiva de la salut, ens calen recursos comunitaris que acompanyin a la persona i a les famílies, perquè encara avui, quan parlem de persones amb trastorn mental ho fem des dels tòpics, des dels prejudicis, des de l’estigma.

I el que ens cal és una visió transversal, global, interdisciplinar i  interdepartamental per abordar la malaltia mental i els seus efectes, de manera que ens permeti acompanyar a la persona des d’aquesta perspectiva holística i oferint dignitat.

Hem de poder garantir i acompanyar a les persones en el seu camí vital des del desenvolupament de la màxima autonomia personal, fomentant totes i cadascuna de les potencialitats de les persones, fugint de visions paternalistes, promulgant la participació i apoderament de les persones i treballant també amb les famílies i amb -i en- la comunitat.

I fugir del paternalisme vol dir precisament escoltar, donar veu, i actuar a partir de -com hem fet avui- donar la paraula a persones com la Mercè Torrentallé que des de la seva visió en primera persona ens posa davant un mirall en el que ens hi hem de veure reflectits tots i cadascun de nosaltres, perquè encara que sigui des d’una perspectiva egoista -haig de dir que molt minoritària per sort- 1 de cada 4 persones patiran una malaltia mental al llarg de la seva vida (o el que és el mateix, 82’7M d’europeus c/ any, o el que és el mateix 34 diputats d’aquest hemicicle patirem o patim un problema de SM al llarg de la nostra vida), afectant-nos en cada moment al  seu desenvolupament personal, familiar i social.

En aquest sentit, i ho hem dit moltes vegades en seu parlamentària, la pandèmia COVID i les mesures preses com el confinament ens ha mostrat amb cruesa l’impacte de la crisi econòmica, social i sanitària en les persones i en la seva salut mental:

–        Les persones joves

–        Els infants

–        La gent gran….

Persones que van patir una soledat no buscada ni volguda, en molts casos, i accentuada per l’exclusió social motivada pel confinament,

–        Dols no fets o mal fets,

–        Pèrdues vitals i sense eines ni temps per a gestionar-les

–        Estrès, en les persones que oferien serveis essencials

–        Pèrdua de feina, de casa o d’ingressos per mantenir la família…

–        Enfonsament de les expectatives

I en general, la por i la incertesa del que suposava/ suposa i suposarà aquest virus  per les nostres vides, ens ha portat a veure i valorar la fragilitat de la nostra salut mental i la necessitat de prendre mesures per a revertir aquests problemes i per posar uns fonaments sòlids, per a que -ara si- es canviï la perspectiva des de la que mirem i actuem amb la salut mental comunitària i de cadascun de nosaltres.

Precisament, les dades que tenim d’aquesta pandèmia pel que fa a problemes de salut  mental no només ens interpel·len sinó que ens obliguen a prendre mesures que encara que siguin amb origen conjuntural, tingui vocació estructural:

–        Més d’un 13% dels adolescents entre 10-19 anys pateixen un TM (segons UNICEF i agafant com a criteri la definició de TM de la OMS)

–        D’aquest 13%, un 40% és angoixa o depressió

–        C/any al món se suïciden 45.800 persones adolescents (1/11 min), i amb un clar biaix de gènere sent més afectades les dones.

–        A Catalunya hi ha hagut un 22% més de temptatives que anys anteriors, i el Codi Risc Suïcidi s’ha activat fins l’octubre 5235 vegades (un miler més que l’any anterior).

–        Al març del 2021 es van incrementar a Catalunya un 64’75% les consultes per TM respecte l’any anterior i el 2019.

–        I l’increment de les consultes per trastorns d’ansietat és d’un 127’32%

–        Les conductes suïcides en les persones joves equivalen a l’11’2% del total de conductes suïcides

–        Les persones amb TM que estaven en un treball amb suport segons AMMFEINA abans de la pandèmia i que el van mantenir, nomes són el 45’9%

–        I podria seguir.

Ens cal avançar en aquest àmbit, perquè la salut mental és un dret bàsic i és un dret essencial a complir per assolir els objectius mundials inclosos en els Objectius de Desenvolupament Sostenible.

D’igual manera que passa amb la salut física, és obligatori posar la Salut Mental al centre de tot perquè en ella basem la nostra  capacitat de pensar, de sentir, d’aprendre, d’ establir relacions socials importants, sanes i significatives i -sobretot- de realitzar aportacions al món per fer-lo millor, per aconseguir comunitats i nacions sanes.

Tenim l’obligació d’oferir importància i dignitat a la vida de les persones que pateixen un TM , per a que aquesta vida valgui la pena ser viscuda.

La Salut mental ha d’estar al centre: dels que curen, dels que cuiden, dels pacients, de les famílies, de les entitats, de les administracions… La salut mental ho embolcalla tot!

I ho hem de fer amb conscienciació i formació sobre SM arreu, i en tots els àmbits, per tal de combatre l’estigma que encara avui pateixen les persones amb problemes de Salut Mental. És una de les batalles més importants que tenim sobre la taula: és una batalla cansada, lenta, contínua però en la que no podem baixar la guàrdia, perquè tot i la creixent conscienciació sobre l’estat de salut mental de les persones, l’estigma segueix tenint una força poderosa.

I tan poderós és que la discriminació que suposa reclou a les persones i evita també la seva recuperació.

Cal reconèixer aquí el pas fet per persones com la Paula Badosa -un referent del tennis català i mundial-, parlant obertament i explicant la seva lluita contra la depressió que va patir “per tornar a ser feliç jugant a tennis, però també ser-ho  fora de la pista” com deia ella, o Ibai Llanos (influencer i youtuber) explicant la necessitat que va tenir de tractament i ajuda per superar atacs d’ansietat que patia, o encara recordem Simon Biles -gimnasta que va abandonar els JJOO de Tòkio, on hauria guanyat medalla-, per – en les seves paraules- concentrar-se en el seu benestar emocional.

Són exemples, per sort cada vegada n’hi ha més, de persones que tenen la possibilitat de fer pública i amb moltíssim impacte, la importància de la bona salut mental: ells ajuden molt, moltíssim a trencar barreres i superar l’estigma de parlar i actuar en benefici de la salut mental.

Com deia Einstein: “Trista època la nostra, en la que és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici!”

Cadascuna de les persones que en parlen desintegren prejudicis.

I és per això, que cal treballar de manera conjunta i amb una mirada transversal, pluridisciplinar i valenta per tal de fer propostes avançades que superin els prejudicis i situïn a les persones amb problemes de SM i les seves famílies en una situació de normalitat que els permeti afrontar la seva vida amb més certeses de les que ara tenen.

Llavors, no només podem parlar de l’assistència sanitària a la salut mental -que també, i que la volem accessible, intergeneracional, amb contínum assistencial al llarg de la vida i amb la intensitat que convingui en cada moment-, sinó que també hem de parlar de feina, d´habitatge, de lleure, d’escola i de vulnerabilitat sobre afegida com pot ser la de les persones privades de llibertat amb algun TM.

Ens cal una bona prevenció primària que construeixi xarxa, que incentivi els hàbits de vida saludables, i que en allò que sigui evitable, la malaltia mental no aparegui i que des del marc de confiança establert,  serveixi per no medicalitzar aquelles situacions de patiment emocional que no siguin patològiques, o si fos el cas, facilités l’adherència al tractament de les persones ja diagnosticades.

Però ens cal també fer una bona prevenció secundària, que un cop ha aparegut la malaltia la detecti, la tracti i l’acompanyi per minimitzar-la. I així, necessitem una atenció primària que desplegui i consolidi la promoció i la prevenció en salut mental i actuï de manera prioritària amb la comunitat, coordinant-se amb tots aquells dispositius existents, i amb les associacions , per tal de detectar les situacions de risc o de patiment mental i acompanyin a les famílies.

I en el cas que calgués l’hospitalització, cal d’una vegada per totes reformar la mitja i llarga estada psiquiàtrica. L’hospitalització que en cap cas ha de ser definitiva, i per tant aquesta reforma ha d’anar acompanyada d’un increment de recursos comunitaris amb una atenció amb la intensitat que convingui, i de proximitat en l’entorn que li sigui favorable (que permeti des de l’ingrés domiciliari intensiu com el seguiment comunitari des d’una perspectiva més social).

Perquè una malaltia mental pot afectar a la persona en qualsevol moment al llarg de la vida, i en la majoria de casos, un bon diagnòstic de manera precoç ens porta també a acompanyar millor i ser més efectius ens aquesta cura.

I en això l’escola i els entorns d’aprenentatge tenen un paper primordial:  són espais de detecció primerenca, acompanyament i de suport en una època vital per l’infant, on unes bones relacions socials entre iguals, un suport específic en aquells aspectes que necessiti, a banda d’un treball coordinat entre CSMIJ, CDIAP i el professorat de l’escola poden ser determinants pel futur del nen. Sense oblidar que també, per exemple els TCA, o conductes de risc, addiccions incipients, etc poden treballar-se i evitar-se des de la feina de les escoles. Ara, això si, amb l’acompanyament i la formació necessària per als pares, mares i mestres en aquests àmbits.

I no podem oblidar-nos de la feina: Quantes vegades em sentit i dit allò que la feina dignifica a les persones?? I quantes persones discriminades per raons de salut mental no tenen feina??

No totes les persones servim per a tot, ni totes tenim les mateixes capacitats, ni totes tenim les mateixes virtuts, ni totes tenim la mateixa vocació.

Per sort no tots som iguals!!!

Però totes hem de poder desenvolupar-nos com a persones en una feina en la que puguem ser i sentir-nos útils.

Dic -ser i sentir-nos- perquè no ho demano des d’una perspectiva paternalista d’oferir feina, a vegades poc qualificada o precaritzada, per tranquil·litzar consciències, sinó que tothom hi guanyi… alguns diputats m’ho heu sentit dir altres vegades: fugir de “l’efecte ficus”, d’aquella persona que està contractada però no té una ocupació concreta que l’estimuli.

Ens cal invertir en recerca: quanta més recerca millor atenció! L’altre dia llegia un article publicat a la revista Neuropsychopharmacology, en el que explicaven una investigació feta a la Universitat del Quebec sobre els orígens de les malalties mentals, i més enllà de saber el perquè (òbviament informació necessària), també reflexionaven sobre la importància d’aquest coneixement de cara a la prevenció i al tractament.

Per tant, recerca, recerca i més recerca: ha de ser una prioritat.

No podem oblidar-nos de les addiccions: cada vegada més cal treballar conjuntament tot i que de manera específica, amb la xarxa d’atenció a les drogodependències i a noves (o no tan noves) addiccions.

La integració de xarxes ha de ser una realitat, però sumant esforços i no traspassant competències d’una xarxa a l’altra: en aquest camp hi ha grans experiències territorialitzades i de proximitat que permeten oferir recursos i ajudes quasi bé diria que personalitzades. Aprofitem-ho.

Tenim molts reptes sobre la taula:

–        la reorganització del sistema d’atenció a la salut mental,

–        quin paper ha de fer l’atenció primària,

–        com prevenim el suïcidi

–        com donem la paraula i escoltem activament a les persones amb trastorns mentals

–        com acompanyem la salut mental en adolescents: TCA, TEA, TDAH

–        com cuidem a la gent gran

–        l’impacte d’aquesta crisi

–        les desigualtats de gènere

–        com cuidem als col·lectius vulnerables (persones privades de llibertat, sobretot les dones)

–        etc

Cadascun d’ells demana d’un treball d’anàlisi profund i acció ràpida, perquè ha arribat el moment de donar-li a la Salut Mental la importància que té a tots els nivells.

Quan vam crear aquí al Parlament la Comissió d’estudi per la Salut Mental i les addiccions, vaig dir que sempre recordava unes paraules d’un pacient l’Emilio, que em deia que la seva vida era un “pasar de horas sin huella”.

I aquestes paraules m’han acompanyat sempre per la pena, soledat i sentiment d’irrellevància que comporten, i l’obligació que tenim tots de revertir això i oferir dignitat, oferir vida a les persones afectades per un problema de Salut Mental.

Deia Goethe que “No cal visitar un manicomi per veure ments desendreçades, sinó que el nostre planeta és la institució de Salut Mental de l’Univers”.

No ens queda una altra, que ser dignes d’aquesta institució, i cuidar-nos i acompanyar-nos oferint cures, vida, autoestima i dignitat per tothom.”